Susan Gray-Meunié (Monterrey, Estats Units, 1959) és coneguda a Felanitx per fer classes d’anglès devora la plaça de s’Arraval. Enamorada del sud mallorquí, va viure durant vint-i-cinc anys als Llombards amb el seu marit, el pintor francès Julien Meunié. Una vida intensa des de Califòrnia a l’illa, passant per Londres i París.
Com arribau a Mallorca?
En realitat primer vaig arribar amb els meus pares a Eivissa l’any 1960, quan jo just tenia un any. Encara que per aquells anys l’illa no era un referent per als hippies; de fet ells eren més aviat de la Generació Beat, de Jack Kerouac o Allen Ginsberg. Tot vingué d’una recomanació de Henry Miller.
Teníeu relació amb el poeta?
El meu pare li feia de secretari. Allà a Califòrnia vivien a l’àrea anomenada Big Sur. Miller va estar a París, on els intel·lectuals francesos escollien l’illa per passar-hi temporades o mudar-s’hi. De fet, foren els primers estrangers, com li deia, abans que els hippies. De fet, nosaltres també ens hi vàrem mudar per quedar-hi a viure.
Conservau imatges d’Eivissa o no us en recordau?
Alguna sí que en tenc d’imatge, de quan ja tenia dos anys. Agafàrem el vaixell de Nova York fins a Gènova, i després ja arribàrem a l’illa. Vivíem a Santa Eulàlia, que ja no s’assembla gens al que coneguérem. Teníem una al·lota que ens cuidava a la meva germana Melissa, que ja hi va néixer, i a mi. Quan els meus pares tornaven era normal trobar-nos envoltades de tota la família de dones eivissenques, amb els seus vestits tradicionals. Crec que tenc facilitat pel mallorquí per mor d’això, d’aquells temps. Record més, emperò, l’estada a Màlaga.
No vàreu voler ser eivissenca tampoc?
No, poc després anàrem a Andalusia per viure dos anys a Pedregalejo, el poble de Marisol. En tres mesos ja tots xerràvem el castellà; allà ens deien els “franchutes” no sé ben bé per què… Vivíem en una zona de pescadors. Tot era bastant dur, ara que ho pens.
La vàreu arribar a conèixer?
Sí, i li vaig demanar un autògraf. Tenia una casa a l’altra banda d’allà on vivíem nosaltres.
De què treballaven els vostres pares?
Ma mare era professora i mon pare tenia l’aspiració de ser escriptor.
Idò al final… quan arribau a Mallorca?
Després de Màlaga, als dotze anys vaig començar a una escola a Pollença, encara fèiem totes les classes en castellà. En realitat la meva relació amb el català va ser més tard. L’he hagut d’estudiar, no ha vengut del tot natural. Però tornant al que em demanava… poc després, un cop acabat l’institut al CIDE de Palma vaig partir a estudiar pantomima i mim a l’Institut del Teatre de Barcelona, amb el polonès Pavel Rouba. Estàvem en un edifici fabulós, va ser increïble. Allà hi vaig conèixer el director de cinema Agustí Villaronga i hi vaig fer molts amics com ara Jacinto Antón.
El teatre us va dur a veure més món?
La dansa més bé. Vaig poder anar a Polònia a una trobada internacional de mim. Després a Anglaterra, a fer el que s’anomena contact improvisation, amb el seu creador, el ballarí Steve Paxson. Era l’any 1979. En aquells temps la dansa estava en creació. De fet, experimentàrem amb un nou tipus de dansa que tenia tocs d’atletisme, on les forces de gravetat jugaven un paper important. Podia ser molt acrobàtic, i havies de tenir molta confiança en l’altra persona. Perquè era qüestió de pes i equilibris. De Londres a París.
Allà vàreu conèixer el seu marit?
Així és, a París hi vaig conèixer en Julien. Intentàrem muntar una companyia de dansa mesclant grafisme i dansa a Niça… però no va quallar i ell i jo partírem cap a Mallorca, devia ser l’any 1980. Ens vàrem establir a Cas Concos primer i després als Llombards. Tenc tres filles, totes han nascut aquí a Mallorca. Vàrem ser els primers estrangers dels Llombards. Aquests records em creen ara certa tristor, perquè ja no hi puc posar els peus a Santanyí. Està massa canviat. Als vuitanta podíem anar a Cala Llombards o a es Caló des Moro, sense que hi hagués pràcticament ningú. Vint-i-cinc anys hi estiguérem. Allà Julien es va consolidar com a pintor. Tot el poble l’estimava molt, tenia una personalitat molt extravertida.
Vàreu quedar vídua molt prest.
Sí, a 42 anys em vaig trobar sola i amb tres nines, però vàrem tirar endavant. De fet, a partir d’això vaig descobrir la meva passió per l’arqueologia.
Com és això?
Perquè vaig passar el dol caminant, cada dia anava de Cala s’Almonia al far de ses salines. Pel camí hi veia estructures i coves prehistòriques, talaiots. Un dia, tornant de la Punta dels Baos, vaig conèixer Javier Aramburu, que era un dels grans experts que havien escrit llibres sobre prehistòria a Mallorca. Ell em va convidar a les primeres excavacions com a voluntària; a partir d’aleshores he estat a jaciments com el de Sa Real, a l’Hospitalet Vell o a Sant Ferradura. He anat trobant gent molt interessant com Damià Ramis, Magdalena Salas o Beatriz Palomar. Em va agradar tant fins al punt de començar la carrera d’Història a la Universitat de les Illes Balears… però no va ser el que esperava i vaig canviar per acabar fent Filologia Anglesa.
Aquí sí que ja teníeu una base consolidada.
No es pensi… Clar, jo sabia parlar, però no tenia base gramatical, ho entén? Així que va ser tot un procés molt enriquidor.
Parlant de llengües, què representa per a vós el català?
Com li deia el català no va venir de forma natural, sinó que el vaig aprendre ja d’adulta. Veig el català com a manera d’integrar-se a una societat. La llengua és part de la cultura. No ho pots entendre tot el que compon una societat sense conèixer la llengua pròpia. Per exemple, hi ha moltes coses que una amiga meva japonesa no arriba a entendre perquè no coneix el català. Dites i cançons, que t’arrelen molt a un lloc. Si no se te’n van molts de matisos, no arribes a la profunditat de les coses i et quedes en el superficial.
Agraïda de l’acollida?
Em sent molt agraïda i afortunada de la manera en què els felanitxers m’han acollit al poble. Tenen moltes iniciatives i molt bones. Per exemple, s’ha creat aquesta Societat Gastronòmica Felanitxera en la qual particip i hi tenim un grup de lectura. Si no pogués llegir en català, difícilment podria formar part d’aquestes trobades o anar al teatre. També hi ha l’associació Quatre Cantons, formada per gent jove, alguns agricultors, que han començat fa poc i fan poble.
En quin idioma pensau?
Bona pregunta… depèn de la situació i el context o amb qui m’hagi de trobar. Però moltes vegades en català, sí que és cert.
De després de pandèmia que viviu i feis classes d’anglès a Felanitx. Quines són les principals dificultats que els joves troben per aprendre l’idioma?
Tenc alumnes de set anys fins a segon de batxiller… i també d’adults. A tots el que més els costa són els temps verbals. En anglès hi ha present i passat, però no hi ha verbs pel futur. Has de combinar, has de fer-ho d’una altra manera. Has de saber molt bé el funcionament d’aquests verbs.
Dèieu que no heu tornat als Estats Units, però en conservau alguna tradició?
Cinquanta anys sense tornar als Estats Units… La vida m’ha demanat quedar-me aquí. Dues de les meves filles són artistes i viuen a prop. Encara que he de dir que cada vegada em costa més moure’m… som mallorquina en aquest aspecte. Enguany he fet un tram del Camí de Santiago i m’ha encantat. El Camí del Nord, d’Irun i Bilbao; l’any que ve hi tornaré, m’ha agradat molt. De les tradicions en conserv cuinar l’indiot, però no per Acció de Gràcies, sinó per Nadal, o també el fet de buidar la carabassa per Halloween.
