Sicília sense morts – Guillem Frontera

Sicília sense morts és les Illes Balears. En Guillem Frontera ens narra una història de polítics corruptes que governen les Balears. Diu que les Illes són com Sicília, una illa dominada per la màfia, però que, a diferència de l’illa italiana, aquí les màfies polítiques no han arribat a assassinar. 
En aquesta novel·la, se’ns presenta un president del govern, de dretes, que podríem identificar fàcilment amb un dels darrers governants del partit blau que, malgrat patir perquè els darrers dirigents del seu partit a les Illes han acabat tots imputats, jutjats i segurament a punt d’entrar a la presó, no deixa escapar l’oportunitat de moure els fils segons la seva conveniència. 
Tot i que l’autor ens assegura que si intentam fer paral·lelismes entre la història narrada i la realitat cometrem un error, en les pàgines d’aquesta novel·la podem llegir unes històries que són com les que llegim als diaris cada dos per tres: màfies, corrupció, interessos personals afavorits pels polítics de torn… Els quatre dies que he estat enganxada a aquesta novel·la no m’he pogut llevar del cap la imatge d’un president concret, que no vull anomenar perquè ja ho vaig fer a bastament aquell any en què la camiseta verda era el meu —i el de molts altres— uniforme oficial. Però estic convençuda que qualsevol lector que estigui al corrent de totes les mangarrufes polítiques i periodístiques que es duen a terme a les Illes podrà posar cara a molts dels personatges que coneixerem al llarg de les 318 pàgines que dura la novel·la.
A més del president de dretes, que acaba duent una doble vida que ja pots intuir a les primeres pàgines quan coneixem part de la seva família, també hi trobarem el director d’un diari que intenta salvar la seva publicació cercant titulars escandalosos o un columnista jubilat que vol venjar-se d’un menyspreu rebut a la seva joventut. També trobam una periodista estrangera que es deixa manipular per poder ser la més llegida, i que coneix màfies que actuen a les Illes amb una simple telefonada. 
El personatge central és el columnista jubilat. Si jo el conegués en persona seria un d’aquells homes a qui no podria suportar. L’he trobat un sobrat, un fanfarró, un femeller i un manipulador. És un home amargat que fa veure que té una vida envejable, i segurament ell s’ho pensa, però jo l’he trobat un home d’aquells que fan al·lèrgia. 
He llegit la història com si fos una novel·la i he intentat pensar que a la realitat tot això no passa. Tot i que som conscient que les màfies polítiques existeixen, que entre les persones del mateix partit sempre hi ha favors que van i venen, que els polítics saben bé qui els vota i que, per tant, fan promeses que podríem dir que només freguen la legalitat d’enfora. Quina pena arribar a pensar tot això. Perquè la societat hauria de ser més democràtica, més justa. La política hauria de ser més transparent. I els dirigents s’haurien de conformar amb el seu sou, que prou alt és, i no voler treure profit d’una posició que no hauria de tenir cap privilegi. Els polítics s’haurien de dedicar a fer la seva feina: dirigir i millorar les infraestructures d’un estat, comunitat, poble… Però malauradament, molts dels personatges que entren en el món de la política ho fan perquè no tenen altres recursos per subsistir, perquè no saben fer res més i perquè creuen que fent aquesta feina podran treure uns guanys personals de manera fàcil i sense esforços. Tot un despropòsit. La realitat és ben diferent d’aquest món utòpic que jo voldria. Per això la política m’interessa tan poc darrerament. 
Sicília sense morts és una obra lleugera, amb pocs personatges, escrita amb un llenguatge senzill que no et complica la comprensió. I la trama, de veres que és ben entretinguda.