L’orgull de ser felanitxer sempre troba la manera de créixer a finals d’agost. Vull dir, una sempre és felanitxera, però mai no passa tant de gust de ser-ho com quan arrenca el pregó que obri les festes. Falta poc perquè això passi i hem trobat que era un bon moment per dedicar la pàgina a una de les agrupacions més identitàries del nostre municipi: S’Estol des Gerricó. A continuació, na Maria Agnès Oliver Rosselló (Felanitx, 1969) i en Cosme Vicens Adrover (Felanitx, 1988), presidenta i secretari del col·lectiu, fan un repàs a la història d’aquest grup, que va fer seixanta anys a finals de juliol.
Com va néixer S’Estol des Gerricó?
Agnès: No hi érem cap dels dos, però pel que ens han contat els fundadors, el grup va sorgir arran d’un grup d’amigues que havien après a ballar a la Sección Femenina i anaven a concursos. Aquestes dones, juntament amb homes, balladors i alguns sonadors varen tenir la idea de crear el grup. Eren els primers anys del boom turístic, en els anys seixanta, i creant el grup podien anar als hotels i actuar. Se’n varen haver d’anar a Palma a examinar i a treure un “carnet d’artista” (riu), per tal de poder fer això.
Cosme: Clar, alguns també havien après a ballar a foravila. Hi havia hagut una generació més gran de balladors que ja s’havia perdut, s’havia posat de moda el ball d’aferrats.
I, llavors, com el varen tornar a posar de moda?
A: Record que ma mare em contava que a les revetles ja hi venien grups, i a un racó s’hi posaven els pagesos que encara ballaven de pagès. Els grups d’amigues que n’havien après a la Sección Femenina anaven a ballar allà i s’ajuntaven amb la gent de foravila a ballar un ball que en aquell moment era una cosa passada de moda. A les festes de Sant Agustí, a un racó davant el Convent, també ballaven quatre pagesos amb un parell de guitarres i feien un poc de ball, però eren una minoria. Idò aquest grup, format per gent que en sabia de foravila i gent que havia anat a aprendre’n, es va engrescar a anar d’hotels i ballar. Abans de S’Estol ja hi havia hagut grups, fins i tot uns varen anar a Cuba! Vull dir, que ja n’hi havia que es vestien de pagès i ballaven, però no com a agrupació.
Amb quina intenció ho varen crear a això?
C: Clar, quan una agrupació folklòrica té seixanta anys, no té el mateix sentit l’any 1964 que l’any 2024. Al 64 la intenció era mostrar una cosa als turistes, amb el concepte folklòric.
A: I concursar, perquè es fomentaven molt els concursos en aquell temps.
C: Després als anys 80, hi va haver el boom de les ballades populars on en lloc de mostrar, es passa a participar.
A: Record que devers els anys 76 o 77 ja vàrem fer una trobada d’agrupacions de ball de bot, i n’hi havia només cinc o sis en tot Mallorca: Sóller, Capdepera, Artà, crec… i varen venir a ballar a sa Font.
C: Després varen ser molts més i, a poc a poc, han anat sortint els grups, fins i tot n’hi ha que no tenen balladors. Són grups de música que es dediquen a fer ballades populars, que la gent se’n va vestida de carrer i balla per passar-s’ho bé. I això se sol fer a les festes populars, per Sant Antoni…
A: Clar, als anys 60, quan la gent vivia de la pagesia, la intenció era anar d’hotels per mostrar-nos als turistes que era la nostra font de riquesa, i ara és tot el contrari. El que volem és preservar la nostra identitat cultural i que els mallorquins coneguin els nostres balls i músiques.
Es podria dir que abans era per mostrar als turistes i ara és més per mostrar a la gent d’aquí…
C: Sí, a més, s’ha fet música de creació pròpia, abans només eren músiques tradicionals que no tenien autor i ara els grups, seguint aquests patrons, han fet músiques amb lletres, fins i tot lletres reivindicatives, que no només es basen a agafar gloses fetes i ficar-les dins cançons… i això és mantenir la cultura viva. No és només reivindicar una tradició, sinó també viure-la. Fer coses que segueixin aquells patrons, però noves.
A: Sense renunciar a obrir-nos al món, però crec que anam cap a una globalització on tots serem iguals. Si no conservam les nostres festes, Sant Antoni, Sant Joan Pelós, Santa Margalida, Sant Agustí, si no estimam la nostra cultura… què ens queda? És important saber quina és la nostra essència.
Pensau que aconseguiu transmetre aquesta essència als joves, al poble?
A: Jo crec que sí i, a més, m’he fixat que ara hi ha molta gent jove, de setze, desset, devuit… que ha tornat a ressorgir.
C: Ara el que estam veient a les festes, des de fa un parell d’anys, és que hi ha al·lots i al·lotes de quinze i setze anys que surten a ballar. I ballen dos o tres pics cada any, però ho proven i s’ho passen bé. I, a més a més, s’estan com a trencant els estereotips de gènere i els rols de gènere, perquè es posen a ballar nins amb nins i nines amb nines. D’això en feim bastanta feina a l’escola. Un temps, aquest ball era de festeig, era impensable que ballassis amb un home. Això ara no té aquest sentit.
I, que formin part del grup, sembla que hi ha bastants de joves, ara mateix.
A: És que jo crec que una cosa bona de S’Estol és que sempre hi ha hagut moltes generacions. Sempre hi ha hagut gent major, gent de mitjana edat, gent jove, nins… Hi ha molta tradició familiar, però no tot són famílies, hi ha gent que s’hi ha incorporat de nou. Gent que hi ha estat més de quaranta anys i ha estirat molt el grup i gent que n’hi ha durat tres. Hi ha de tot.
Per què és important que hi hagi iniciatives com aquestes?
A: Sobretot perquè és important saber qui som per saber on volem anar, per saber què volem. Si un no és un poc conscient de la seva cultura, de les seves arrels, està totalment deshumanitzat.
C: I jo pens que la nostra manera de veure el món ens la dona també la llengua. Mitjançant les cançons de S’Estol i del ball de bot, hi pots trobar moltes expressions que ja no utilitzam. I nosaltres, en el nostre cas, contribuïm que no es perdi el ball, la celebració, el costumari i també la llengua. Si no fos per agrupacions folklòriques, alguns d’aquests elements desapareixerien.
A: És necessari conservar aquests signes d’identitat, perquè si no tant pots ser un ciutadà d’aquí com un ciutadà d’un altre lloc. La riquesa de la humanitat és que tothom tengui la seva manera de ser pròpia.
