Univers i trascendència

L’origen de l’univers és explicat per la teoria del big-bang. Fa aproximadament 13,8 mil milions d’anys, l’univers va començar a expandir-se a partir d’un estat extremadament calent i dens. Aquest esdeveniment no va ser una explosió en un espai preexistent, sinó l’expansió del mateix espai. En una fracció de segon després del big-bang, l’univers va experimentar una expansió extremadament ràpida coneguda com la inflació còsmica. Aquesta expansió va ajudar a distribuir la matèria i l’energia de manera homogènia i plana. A mesura que l’univers s’expandia i refredava, les partícules elementals com a quarks i electrons varen començar a formar-se. Els quarks es varen combinar per a formar protons i neutrons. Durant els primers minuts, va ocórrer la nucleosíntesi primordial, formà nuclis d’heli, deuteri i petites quantitats d’altres elements lleugers. Aproximadament 380.000 anys després del big-bang, l’univers es va refredar prou per a permetre que els electrons es combinessin amb els nuclis, formant àtoms d’hidrogen i heli. Això va fer que l’univers es tornés transparent a la radiació, fet que conduí a l’alliberament del fons còsmic de microones, una radiació de fons que encara podem observar avui. Amb el temps, la matèria es va acumular sota la influència de la gravetat per a formar estrelles, galàxies i altres estructures còsmiques.
El futur de l’univers depèn de diversos factors, incloent-hi la quantitat de matèria i energia fosca que conté. Hi ha diversos escenaris possibles. Mort tèrmica (Big freeze): si la densitat de l’energia fosca continua accelerant l’expansió de l’univers, aquest continuarà expandint-se indefinidament. Les galàxies s’allunyaran cada vegada més les unes de les altres, les estrelles s’esgotaran i l’univers es refredarà fins a arribar a un estat en el qual la temperatura s’acosti al zero absolut. Aquest escenari es coneix com el big freeze o mort tèrmica. El gran esquinçament (Big rip): si l’energia fosca augmenta amb el temps, podria superar totes les forces de cohesió (gravitacional, electromagnètica i nuclear) i eventualment estripar tota la matèria de l’univers, des de les galàxies fins als àtoms. Gran col·lapse (Big crunch): si la densitat de matèria en l’univers és prou alta, l’expansió podria alentir-se i eventualment invertir-se, això faria que l’univers es contragués novament en un esdeveniment conegut com el big crunch. En aquest escenari, tot el material de l’univers es concentraria novament en un punt extremadament calent i dens. Big bounce (Estat estacionari): una altra possibilitat és un cicle interminable d’expansió i contracció. Després d’un big crunch, podria ocórrer un altre big-bang que donaria lloc a un nou cicle d’expansió. Actualment, les observacions suggereixen que l’expansió accelerada de l’univers causada per l’energia fosca fa que l’escenari del big freeze o mort tèrmica sigui el més probable.
Com conciliar la fi de l’univers amb l’esperança teològica de la vida després de la vida física? En moltes religions, la vida després de la mort es considera una realitat espiritual o transcendental que no depèn de l’estat físic de l’univers. En la doctrina cristiana, la vida eterna és vista com una comunió amb Déu que transcendeix l’existència física. La noció d’eternitat en la teologia sovint es refereix a una existència fora del temps i de l’espai, tal com els comprenem. La vida després de la mort podria existir en una dimensió atemporal i no espacial, la qual no es veuria afectada per la fi de l’univers físic. En aquest sentit, l’eternitat no està lligada a la continuïtat temporal de l’univers.
Molts teòlegs i creients accepten que hi ha aspectes de la realitat que estan més enllà de la comprensió humana. La creença en la vida després de la mort pot basar-se en la fe en una realitat transcendental i en la confiança en la revelació divina, més enllà de les limitacions del coneixement científic actual. Alguns intenten trobar una compatibilitat entre la ciència i la teologia, suggerint que els descobriments científics sobre el destí de l’univers poden coexistir amb la fe en la transcendència sense contradicció. Aquest enfocament sosté que la ciència explica el com de l’univers mentre que la teologia explica el perquè, cosa que permet que tots dos dominis coexisteixin sense conflicte. Així, la vida després de la mort és vista com una realitat espiritual que transcendeix el destí físic del cosmos i permet que totes dues creences coexisteixin sense contradicció.