Donya Pepa

Fa devers quatre anys vaig tenir constància del cas de Josepa Muñoz i Oliver, una pianista manacorina coneguda per tothom com a donya Pepa que, en gran manera degut a la boira i als múltiples interrogants que quan vaig descobrir-la envoltaven la seva fesomia em picà la curiositat de gratar dins la seva història, car, el meu esperit de Francina, interiorment, em deia que, en altre temps, donya Pepa havia estat una música interessant i, efectivament, així fou, baldament el seu testimoni hagi passat per alt entre les pàgines que conformen la història de la seva terra de naturalesa i la que majoritàriament sempre habità.
Nascuda el 1909 a Manacor, després d’haver-se iniciat en el món de la música no sé sap massa bé amb qui, al voltant de 1922 començà a rebre lliçons de piano i d’harmonia a Palma, ni més ni menys que del gran Miquel Capllonch, venerat pianista i compositor pollencí, summament aplaudit i reconegut arreu d’Espanya i especialment per Alemanya. El 1927, de la seva mà, acabava la carrera de piano al Conservatori de València amb les qualificacions més altes.
Tot seguit, promocionada pel seu mestre, Pepa Muñoz oferí una grapada de recitals arreu de diversos punts de Mallorca on, segons la premsa, polsà obres de pes de forma magistral. La senyoreta filla de casa bona manacorina per les darreries dels trenta passà a Berlín, on amplià estudis de piano amb Arthur Rubinstein, preuadíssim pianista i antic pupil predilecte del mestre Miquel Capllonch, amb qui Josepa Muñoz hauria millorat alhora que ampliat els seus sabers com a intèrpret de piano fins que a finals dels anys quaranta retornà a Manacor. Aquí la seva persona es podria dir que hi passà totalment desapercebuda i es dedicà a impartir lliçons de piano, de solfa i d’harmonia en l’àmbit particular.
Fou una dona apreciada pels pocs que la tractaren, endemés d’una docent summament valorada i estimada pels seus alumnes que encara avui, d’ella, en recorden i destaquen la seva disciplina, la fonda cultura musical que tenia, el domini que tenia de la tècnica pianística, les explicacions i referències que sempre aportava i, com no, l’avançada pedagogia que emprà. Va ser una dedicada professora que acabaria els seus dies discretament i sense alçar gens de rebombori en solitari a una clínica de Palma l’any 1974 i de qui en podríem dir que el seu testimoni fou infravalorat.
Segons els seus deixebles, quan presentava alumnes als exàmens del Conservatori de Ciutat, el tribunal examinador es treia el capell davant seu i la seva tasca. Idò això: una altra oblidada sàvia música mallorquina que mostrà la seva vàlua més enllà de la que fou la seva illa de naturalesa i que la interessant carrera que va fer malauradament ha passat per malla.