Ara alcen

Abans que les xarxes socials ens anunciassin les festes, ens pronosticassin quin temps farà demà i ens posassin al dia de les darreres notícies i xafarderies, ja hi havia les campanes, instruments de crida per excel·lència.
Carregat d’emocions, el toc manual de campanes ha contribuït a estructurar la vida local dels pobles i les ciutats; s’ha mantingut al llarg dels segles com un mitjà de comunicació universal, amb característiques pròpies de cada contrada.
El de les campanes és un llenguatge simbòlic ric i divers. Servia per a la crida comunitària i sempre comunicava algun missatge. Les seves variades funcions anaven molt més enllà de tocar les hores: es feien sonar en actes festius, en esdeveniments religiosos: batejos, misses i oficis, moments d’oració… i civils: com marcar el començament i la fi de la jornada laboral; així com per alertar la població i mobilitzar-la per un incendi, entre altres successos.
Molt arrelada a la tradició i al record és l’expressió “Ara alcen!”, que venia als llavis dels mallorquins quan tot el poble es recollia, en començar el brandar pausat de les campanes, amb so funeral. Per Pasqua, no es menjaven les panades que no haguessin “alçat”, aquest cop amb tocs ràpids i enèrgics, de festa.
Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1746-1819), ens presenta a la seva magna obra Calaix de sastre un inventari dels campanars de Barcelona. Ens hi descriu una gran varietat de sons de campana, determinats per la tècnica, com el repic, el volteig o el mig volteig, i per la gran varietat de tons.
Mn. Cosme Bauçà publicà, al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (setembre-octubre de 1920), una relació detallada de les campanes existents a les esglésies, als convents i als oratoris del terme de Felanitx. En destacam n’Eloi, a la parròquia de Sant Miquel —amb el mateix nom de la campana gran de la Seu, de 5.760 kg, o també el de la campana de la parròquia dels Dolors, a Manacor— que sobresurt amb solemnes i compassades batallades d’un to greu que ho fa vibrar tot…; na Miquela, na Rectora, na Vicenta, na Combregars, na Vespres l’acompanyen. Mentre que la campana Maria, na Miquela i sa Petita són les pròpies de la parròquia de la Immaculada Concepció, de Cas Concos.
De cara al futur, s’haurà d’atendre no només l’aspecte material de les campanes, amb la seva revisió, conservació, reparació o nova fabricació, sinó que també caldrà evitar-ne el silenci —o els temuts sistemes automàtics!— i garantir la formació de nous campaners. La recuperació del maneig manual és un punt de partida per donar a conèixer aquest patrimoni i fer créixer l’interès per tenir-ne cura. A la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, ja ho està duent a terme l’Escola de Campaners Llorenç Llongarriu.
Com a exemple efectiu de col·laboració ecumènica i de normalització al voltant d’aquests instruments de percussió, dins l’àmbit europeu existeix el Comitè Assessor del Sistema de Campanes Alemany. Aquest estableix, entre d’altres, la regla de quan s’ha d’observar silenci a la nit, per a petit conhort dels que viuen a prop d’un campanar actiu i tenen all o ceba quant al món sonor.
Des del 2022, el toc manual de campanes està inscrit a la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, per fer part de la identitat col·lectiva dels pobles.