Què passa quan una persona no es comporta com les normes socials dicten? Què passa quan tothom espera que ens comportem d’una determinada manera i no complim les expectatives? Hi ha una única manera de comportar-se? Cal que tots ens comportem igual i sentiguem el mateix?
A Ametlla podem conèixer dos al·lots a qui l’entorn jutja per tenir un comportament diferent del que s’espera. La societat jutja, tots jutjam. I pocs, molt pocs, s’aturen a pensar en les circumstàncies de cadascú, els motius que han duit a algú a comportar-se tal com ho ha fet. Simplement, jutjam sense conèixer el rerefons del fet. I això és una injustícia.
El protagonista del llibre i a la vegada narrador té una anomalia anomenada alexitímia, que consisteix en la incapacitat de reconèixer i expressar les mateixes emocions. En el nostre cervell qui regula les emocions és una amígdala situada poc més o menys per damunt l’orella i té forma d’ametlla. Vet aquí el motiu del títol. En Yunjae Seon té les amígdales molt petites, per això sa mare li ensenya amb dibuixos les expressions de les cares i els seus significats. I li ensenya com respondre davant situacions determinades en què l’interlocutor espera una resposta emotiva que en Yunjae no pot expressar. Sa mare li ensenya les emocions, com identificar-les, què signifiquen, com reaccionar davant cada una… Però es pot aprendre això? Pot en Yunjae reaccionar davant un fet brutal que succeeix justa davant ell i que li desbaratarà la vida sencera? La gent el jutja perquè el dia del funeral de la padrina no va plorar. I què? Vol dir això que no tenia pena? Que li era indiferent la mort de la padrina?
En Gon és un jove que té un caramull d’emocions acumulades i que no ha sabut expressar perquè no n’ha tengut l’oportunitat. Com que va tenir una infància difícil, va conviure amb persones que no li donaven l’amor que necessitava i va desenvolupar un mecanisme d’autodefensa per no patir: evitar demostrar les emocions, fer-se el dur. Es va convertir en una persona que fa mal als altres per evitar que algú li’n fes a ell. És la seva manera de protegir-se davant el dolor que sent. Un dia sembla que intenta canviar, però com que la societat no espera res bo d’ell, el continuen mirant com si fos el culpable de tots. I decideix donar la raó a la societat que ja l’ha criminalitzat. En Gon es comporta com la societat creu que es comportarà: com una persona dolenta.
Un dia, en Gon i en Yunjae es coneixen. La seva relació comença de la pitjor manera possible. Però, i perdonau que us avanci els esdeveniments, es fan amics. I tots dos s’ajuden, encara que en Yunjae no tengui empatia i que en Gon amagui tota la que té.
Dos personatges completament oposats acaben agafats de la mar en un llibre dur i tendre a la vegada que ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixos, allò que esperam dels altres, allò que els altres esperen de nosaltres, sobre la societat i la reacció que tenim tots a l’hora de la veritat, que sovint s’enfronta a la reacció que havíem pensat que tendríem si passàs tal cosa.
L’autora, na Won-Pyung Sohn, escriu la història d’aquests dos joves adolescents sense fer incís en el dolor de cap dels dos, sense sentimentalismes. El fet que el narrador sigui precisament un al·lot que no sap expressar els sentiments és un triomf que aconsegueix que pensem tal com ell diu: «No sabem mai del cert si una història és feliç o tràgica.» Us recoman aquesta petita novel·la publicada per Fanbooks i adequada per a tots els lectors a partir d’uns catorze anys. És una meravella la manera senzilla en què està narrada, com la veu del protagonista t’arriba nítida i fa que et plantegis si les vegades que has emès judicis de valor d’algú, has tengut en compte totes les circumstàncies o si ho has fet amb només els prejudicis. Crec que ningú quedarà indiferent davant aquesta història realment extraordinària.
