Apa! Ja estic vacunat. Almenys duc posada la primera dosi de Pfizer-BioNTech i ben aviat em tocarà la segona, de manera que ja hauré complit amb el meu deure de bon ciutadà en la lluita contra aquest virus que d’alguna manera ens ha capgirat la vida a tots. Sense dubtar dels experts que ens diuen que aquesta és la solució definitiva, la que ens permetrà assolir la immunitat de ramat i, per tant, el retorn a la vida «normal», hi ha un parell de qüestions que em preocupen. La primera és que, segons el paper informatiu que em donaren, no se sap quina durada tenen els efectes protectors d’aquesta vacuna; és a dir, no sabem si haurem quedat immunitzats per a tota la vida, o si d’aquí a mig any ens haurem de tornar a vacunar. La segona qüestió és que, vista la gran capacitat que té el virus per mutar, no sabem quant de temps passarà fins que aparegui una varietat immune a les vacunes que tenim ara, i aleshores ens trobarem un altre cop al punt de partida. Però no vull ser tan pessimista i m’esforçaré a pensar que tot anirà bé i que dins pocs mesos podrem anar pel món sense morral i podrem entrar, i seure sense restriccions, als bars, als restaurants, a les biblioteques, a les sales de concerts…
Sembla que per a la major part de la població de l’Estat espanyol, i per a tots els polítics, quan hagi passat l’onada d’aquest tsunami de contagis, ja tindrem el bunyol dins la mel, o la Seu plena d’ous i, sobretot, els hotels, les platges, les carreteres i els locals d’oci nocturn, plens de turistes. El parc temàtic balear tornarà a funcionar a les totes i els empresaris tornaran a fer caixa, que, al cap i a la fi, és l’única cosa que importa. Però, si dedicam una mica de temps i d’esforç mental a recordar com eren les coses per aquest maltractat país abans de la pandèmia, ens adonam que els problemes que afectaven aleshores la societat balear són els mateixos d’abans, agreujats, això sí, pel pas del temps i per la deixadesa d’un any d’oblit absolut. A les Illes Balears era urgent la creació d’un nou model econòmic, la diversificació de l’economia fent-la més sostenible i menys depenent dels agents exteriors; i ara mateix estam veient com l’únic objectiu del govern de Francina Armengol és restaurar el sistema implantat en els anys seixanta del segle passat (amb el dictador Franco al cim del seu poder), un model que ens ha portat a la dramàtica situació actual, quan som la comunitat de l’Estat més castigada per la crisi econòmica provocada per la pandèmia.
“El parc temàtic balear tornarà a funcionar a les totes i els empresaris tornaran a fer caixa, que, al cap i a la fi, és l’única cosa que importa”
Un dels grans mals de la massificació, i de la monopolització de l’economia per part de la indústria turística, ha estat la colonització espanyolista. Els darrers cinquanta anys han fet més mal a la nostra cultura i a la nostra personalitat com a poble que els 255 anteriors, des de l’ocupació borbònica a l’esclafit turístic. Si encara teniu la paciència de seguir els informatius d’IB3, avui dedicats de manera gairebé monotemàtica a explicar el gran mal que la pandèmia està fent al negoci turístic (com si aquest virus no afectàs tots els altres sectors), veureu que la immensa majoria dels que es queixen ho fan en castellà, però també utilitzen aquesta llengua molts dels polítics i tècnics que apareixen per donar explicacions. No parlaré de la destrossa del llenguatge per part d’alguns presentadors de programes que es volen fer els graciosos, perquè aquesta és una qüestió que mereix un capítol a part.
“els problemes que afectaven aleshores la societat balear són els mateixos d’abans, agreujats pel pas del temps i per la deixadesa d’un any d’oblit absolut”
L’espanyolització galopant que es podia sentir abans, ara creix de manera desmesurada. Si param l’orella al que es pot sentir pels carrers de Felanitx (no tenc cap exemple més proper), sembla que la nostra llengua ha desaparegut de la vida pública i ja només es parla en l’àmbit domèstic d’algunes famílies. A més, la desaparició de la llengua, que és el principal vehicle de la nostra cultura, ve acompanyada de la seva substitució per una parla barroera i bastarda que se sent arreu, que ni tan sols mereix el nom de castellà, imposada en bona part per aquests programes de desballestament cultural que ens ofereixen com a entreteniment les cadenes televisives espanyoles; això acompanyat de la conversió en referents socials d’uns personatges inqualificables.
Si alguna vegada heu pensat que el futur de les Balears passa per la recuperació dels seus valors culturals, que sentir-se mallorquí no és declarar-se anticatalanista, ni proclamar les excel·lències de l’arròs brut des de la terrassa d’un burger, és hora que us poseu a fer feina per tal de salvar allò que de debò podem considerar nostre, demà tal volta no hi serem a temps.
