Història

Testimonis de la vida d’un poble

Germà Coll Mesquida



ELS ORÍGENS

El nostre setmanari, honorat amb el premi Miquel Duran i Saurina, neix en una època molt agitada i enfrontat políticament amb EL FELANITXER, aparegut l’any 1888, de llarga trajectòria i caire moderat i que, proclamada la segona república, es va mostrar addicte al nou règim i pro catalanista. La seva moderació, però, no acabava d’agradar a l’esquerra més combativa, alhora que el seu tarannà molestava profundament la dreta. Estant així les coses, els sectors més conservadors, pròxims o afiliats a la CEDA, varen treure a llum MACULí (1933-1935) i l’esquerranisme més abrandat, PEDRA FOGUERA (1933-1934). Es tracta de dos periòdics naturalment antitètics, que es presenten com a satíric-humorístics, punyents i molt localistes.

Els successius esdeveniments polítics dels anys 33, 34 i 36, és a dir el triomf de la dreta a les eleccions generals d’aquest primer any, l’anomenada revolució d’octubre del 34 i la victòria del front popular a les eleccions de febrer del 36, anaren escorant més cap a l’esquerra EL FELANITXER, convertit ara en únic representant d’aquesta facció. El mateix succeeix amb MACULÍ, i amb una direcció de signe contrari, com exponent de l’ideari de Gil Robles. El seu darrer número surt el 27 de juliol de 1935 i en un article de comiat anuncia la publicació d’un altre setmanari, que vendrà a substituir-lo.

UN QUINQUENNI ATZARÓS

El 3 d’agost de 1935 apareix el primer número del FELANITX, setmanari que sortia els dissabtes, com era ja tradició en la nostra premsa. Fundat pe la CEDA, en fou director Joan Obrador Tauler, encara que, nominalment, figuràs com a tal Joan Estelrich, conegut publicista resident a Barcelona. S’imprimia a l’Editorial Ramon Llull, de la qual era propietari, com també del periòdic, Sebastià Pou Grimalt. El seu contingut és pot sintetitzar en tres blocs: la part diguem-ne doctrinària, els articles de col·laboració i la part destinada a informació local. Aquesta estructuració a part del primer bloc, present en etapes posteriors però sense espai fix, serà una constant en tota la seva història.

¿Quines persones redacten el FELANITX en aquesta la seva bel·licosa infantesa? Descomptant el nom del propietari, director, els d’alguns col·laboradors, gran part dels que hi escriuen utilitzen pseudònims, i els articles doctrinaris solen sortir sense cap tipus de signatura. Surten en canvi les de J. Falcó, Bartomeu Quetglas, Miquel Caldentey, Bartolomé Mestre i pocs més. El pseudònim Joan de Biclara correspon al notari Josep Massot, que tenia cura de l’espai La vida de la setmana, única escrita en català. La temàtica i l’estil d’Arístides, Lagarto i Reluat inclinen a pensar en Bartomeu Obrador Tauler, que havia estat l’ànima de MACULÍ.

De l’aixecament del 18 de juliol el setmanari no en pot donar notícia ja que, precisament, va escaure en dissabte. El divendres 24 publica un full, amb convocatòries a sengles juntes, aquella mateixa nit, per els socis d’APA i per la secció femenina del mateix partit. El dissabte 1 d’agost ja no surt EL FELANITXER, i el FELANITX publica un editorial amb el títol d’Arriba España i un article amb el de El Ejército y el Pueblo. A partir de llavors, el seu contingut el monopolitzen, gairebé, els textos que exalten el nou estat de coses.

Com a conseqüència del decret de l’abril de 1937, en virtut del qual s’unificaven en una sola organització les milícies anteriors a l’alçament, la Falange, com a grup hegemònic, es fa càrrec del setmanari a partir del número 99, del 17 de juliol de 1’any citat. El nou director serà Pablo Saiz Gralla, tinent de carrabiners i cap de la Falange local, i al nom de la publicació s’hi afegeix Semanario de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. En el desembre del mateix any, i per ordre del marquès de Zayas, cap provincial de Falange, el FELANITX passa als seus propietaris i la direcció recau en la persona de Sebastià Pou Grimalt. Desapareixen els emblemes falangistes, i el subtítol diu, simplement, Semanario de intereses locales. No obstant, i per si de cas, a la primera pàgina es pot llegir, en caràcters destacats, Saludo a Franco ¡Arriba España!

LA LLARGA POSTGUERRA

Durant molts d’anys, el FELANITX no farà altre política si no és la que li manen des de instàncies superiors. Com tota la premsa del país, estarà sotmès a uns condicionants alienadors i a una censura tan rigorosa, que haurà de triar entre seguir les consignes imposades o desaparèixer. El setmanari va triar el primer camí i així va fer possible la seva pervivència fins el dia d’avui.

La dècada dels quaranta estarà marcada per tota mena de restriccions, la retòrica de discursos i consignes i el gran silenci dels vençuts. De tot això n’és testimoni el FELANITX, començant per la migradesa del seu format: un full de 43×30 cm., amb el text imprès en un paper d’estrassa, color de palla, que dóna idea de la conjuntura econòmica del moment. És tan greu, aquella situació, que el setmanari deixa de publicar-se des del 21 d’abril de 1941, fins al 2 d’octubre del 43. Una volta reprès el camí torna a les quatre pàgines habituals, i modifica la capçalera amb un nou disseny per les lletres del títol i l’escut de la ciutat. Exposar els temes que tracta i quines persones el redacten o hi col·laboren, requeriria una quantitat de pàgines de què no disposam. Sí que podem dir, però, que la temàtica religiosa és quasi omnipresent a les seves planes, tant en editorials com en originals de col·laboradors, i que els esports i les notícies locals acaben d’emplenar-les.

Col·laboradors més o menys assidus són 1’historiador Miquel Bordoy Oliver, que a vegades signa amb el pseudònim de Tacito, Bartomeu Obrador Tauler, Joan Maimó, Francesc Riera i Miquel Bordoy Cerdà (MI.BO.CE.), entre d’altres menys freqüents. La poesia, en castellà fins molt més envant, està representada per les signatures de mossèn Bartomeu Barceló, Antoni Rigo Puig, Sebastià Mestre i Maimó. Els escriptors que acabam d’anomenar –excepte el primer amb Golosinas Históricas– no solen tenir un espai fix. En canvi una secció, que durà gairebé tota la dècada i molt llegida, va ésser la que es titulava Parece que fue Ayer, de la qual en tenia cura Jaume Oliver, amb dades de finals del segle XIX i de les primeres dècades del XX, extretes de les col·leccions del desaparegut EL FELANIGENSE.

Avançada la dècada dels anys cinquanta, el FELANITX adopta un nou format que, amb poques diferències, serà 1’habitual fins arribar als nostres dies. Augmenta fins a vuit el nombre de pàgines, de 38 x 27 cm., i la capçalera es redueix proporcionalment. Aquestes característiques diguem-ne materials, van acompanyades d’una major diversitat en els seus contigus, que dóna un major interès a les seves pàgines. Una novetat és, també, l’aparició més sovintejada de l’article editorial. Apareixen seccions noves com: Meridiano Católico (informació eclesial i temes d’espiritualitat), Balcón al Exterior (entrevistes), Buzón Local (Cartes al director), Foro (articles literaris) i d’altres. Hi trobam ja poesia en llengua catalana, però els títols i les dedicatòries s’han d’escriure en castellà, cosa que produeix un efecte certament grotesc. Continuen les signatures de la dècada anterior, i n’apareixen de noves com les de Joan Manresa, Antoni Mesquida, i Miquel, ben possiblement Miquel Barceló Perelló.

La prosa corre a càrrec dels col·laboradors que ja coneixem, als quals se’n hi afegeixen de nous, molt afectats d’usar pseudònim, com són Cicerone, Pitjonari, Revere, Moura i Andri, aquest darrer utilitzat per Andreu Riera, comentarista esportiu. Les pàgines dedicades a aquest darrer tema ocupen lloc preferent, degut als èxits internacionals del campió felanitxer, Guillem Timoner. Uns textos que havien decandit una mica, i que ara tornen aflorar amb nova vigoria, són els que commemoren les efemèrides del Movimiento Nacional com, en el cas que ens ocupa, els aniversaris de l’assassinat de Calvo Sotelo, de l’alçament del 18 de juliol, i del primer d’abril de 1939, Dia de la Victoria i de la Canción. Deixant de banda circumstàncies alienes al setmanari, influïren en aquesta abrivada la poca salut del seu director i el pensament joseantonià d’un redactor, treballador d’hores nocturnes i molt conseqüent amb les seves idees, actitud que –tot s’ha de dir– mai no li va reportat cap benefici material.

EPPURE SI MUOVE

El número 1188 del FELANITX, que surt el 17 de desembre de 1960, és un extraordinari amb motiu de les seves Noces de Plata. Consta de vint-i-quatre pàgines, amb trenta col·laboracions que es refereixen a l’efemèrides i a altres temes d’interiès. Donada l’època en què s’edita –inici dels anys seixanta– l’exemplar en qüestió ens permet obrir un nou període en la història del setmanari. Però no només per això. La nova dècada serà un temps de canvis i, superada ja la postguerra, el país en general entra en una dinàmica de progrés i, a Mallorca, l’impacte del turisme modificarà estructures socials i mentals. També al FELANITX hi ha canvis, i la responsabilitat de dur-lo endavant recau ara en una nova generació, representada per Joan i Bartomeu Pou, fills del director que ja coneixem. Però el que acabam de dir no significa que es pugui abandonar la guàrdia: ni es pot analitzar amb esperit crític cap institució, ni es poden eludir les commemoracions obligades. No obstant, i a mesura que avança la dècada, els espais dedicats a aquestes qüestions es limitaran a una nota, un poc més extensa que les altres, de la informació local.

Els textos de caràcter religiós sí que hi continuen presents, tant en ocasió de festes rellevants del calendari litúrgic, com en motiu d’esdeveniments singulars: el Congrés Eucarístic Comarcal –celebrat a Felanitx el 1961- el Concili Vaticà II, la mort de Joan XXIII i elecció de Pau VI. Un altre tema recurrent és l’esportiu. El futbol local no sol donar motiu de moltes alegries. Però els felanitxers tenien un element valuós que donava molt de joc. Es tracta, naturalment, de Guillem Timoner. Les cròniques dels seus triomfs, les entrevistes, i qualsevol assumpte relacionat amb el mític personatge, genera una quantitat de pàgines prou considerable.

Quant a les seccions o espais del setmanari, cal esmentar Rincones de Nuestra Historia –que ben prest catalanitzarà aquest títol– i Anys Enrere, a cura de Pere Xamena, cridat aquest darrer a una llarga presència que, a l’hora de redactar aquestes pàgines encara dura. N’apareixen moltes de noves com Atalaya Ciudadana, Ondas Callejeras, signada per Fígaro, Temas Cinematográficos, per A. Roig, i El pepote de trapo, amb rum-rums del carrer. Continuen apareixent les cartes al director, ara sota 1’epígraf de Los lectores escriben. En ocasions de manca d’originals es reprodueixen textos de periòdics o revistes, com La Vanguardia, Destino i Baleares.

A la segona meitat de la dècada apareixen successivament els espais Sa Font –en castellà malgrat el títol– S’Escalera i Entre la vida i els llibres que signa Miquel Pons, santanyiner resident durant anys a la nostra ciutat i que escriu, en una prosa molt acurada, sobre varietat de temes, en especial literaris. Sovintegen també Avantatge de Llavors, de Miquel A. Enginyer i, en menor freqüència, Avantatge d’Ara, de Miquel Marilla, que escriuen en català, molt col·loquial aquest darrer. La sèrie El mundo de los xavantes, sobre la vida i costums d’aquests indis de l’Amazonas, signada per A. Fiol, donarà corda durant molt de temps. Entre els col·laboradors que no solen tenir una secció fixa hi figura Pedro Artigues Sirer. La signatura de Bernat Vidal i tomàs, molt cotitzada a les publicacions mallorquines de l’època, apareix també de tard en tard.

Un fet que evidencia que el nostre petit món també se mou, és la presència de la nostra llengua al setmanari, assolida lentament però cada cop més notòria, com acabam de constatar. L’any 1967, i en el número 1059 del 17 de març, apareix una secció nova, que per la seva assiduïtat setmana erra setmana, i els vuit anys i escaig de permanència, significa una passa envant molt considerable cap a la incorporació del català a les pàgines del FELANITX. Es tracta de Al vent, títol genèric d’una sèrie d’articles d’una temàtica molt variada, que intenten demostrar que la nostra llengua de cada dia, a part de la poesia i la creació literària en general, és apta també per qualsevol tema, tant seriosos com frívols. Estan escrits en un estil molt periodístic i, els darrers, amarats d’ironia i amb el granet de sal que recomanaven els clàssics.

El 1967, el Centre d’Art i Cultura va celebrar les Noces d’Argent de la seva fundació amb uns Jocs Florals. La seva clausura, a la plaça de Sa Font, va significar la vindicació i entrada solemne de la nostra llengua en els fastos socioculturals de la ciutat. El FELANITX, entre els finals de 1968 i el març de l’any següent, va reproduir el discurs de Josep Melià, mantenedor del certamen, i una selecció dels treballs presentats, entre els quals hi figuren els de Blai Bonet, Joan Manresa, Baltasar Coll i Antoni Seguí. El cinc d’abril de 1969, el setmanari va dedicar un número extraordinari –el 1617– a Dona Maria Antònia Salvà, com homenatge en el centenari del seu naixement. Quatre pàgines fan referència a la poetessa, amb cinc signatures diferents, i entre elles la de Miquel Bauçà, nom que no es torbaria a veure’s inclòs a les antologies més exigents de la poesia catalana.

En els primers anys setanta apareixen nous espais, de sortida un tant irregular, com Documents i notícies i Els castellans de Santueri, fruit de la dèria investigadora de Ramon Rosselló; Es Replà, de Miquel Pons; Musical, de Joan Manresa i El cine en Felanitx, de A. Roig. Que quelcom es mou al setmanari, ho testifica la presència a les seves planes d’una generació un tant inconformista. Ens referim a un grup reduït d’estudiants, entre els que hi figuren Joan Mestre, els germans Antoni i Bartomeu Obrador i, un poc diferenciat d’aquests, Andreu Manresa. No els preocupen les qüestions literàries o històriques, ni menys les referències al passat, tan recurrents al setmanari. Critiquen alguns dels seus col·laboradors i parlen de temes com la població i l’economia a Felanitx, i en especial l’educació, en la sèrie d’articles dedicats a l’Institut d’Ensenyança Mitja, antic Laboral.

Del 1971 és una enquesta de la redacció, inclosa a part entre els fulls del setmanari, en què es plantegen una sèrie de qüestions sobre què en pensen, el lectors, del FELANITX, què hi sobra i què troben a faltar. Més que els resultats –que seria llarg i enutjós analitzar, interessa el simple fet dur-la a terme, indici d’una voluntat de superació.

Un altre senyal que els temps canvien és l’augment considerable de les cartes al director que, sense un espai determinat, surten contínuament a les planes del nostre setmanari. La novetat però, i a part del seu increment, és l’esperit crític sobre una gran varietat de temes i, sobretot, l’estil directe i desimbolt, tan distint al formulisme encarcarat que tenia en èpoques anteriors.

En aquests primers anys de la dècada dels setanta, apareixen seccions noves com Els Quatre Cantons, oberta a qualsevol tema i de sortida irregular, L’Hora de l’actualitat, a càrrec de Jordi Creus –pseudònim que correspon a Andreu Manresa– i Cronicó Felanitxer que signa R. R., és a dir l’infatigable Ramon Rosselló. Un espai de temàtica religiosa és el que signa Bartomeu Bennàsser i que duu per títol L’Església cap a on va? Més que de religió, terme un tant imprecís, hauríem de dir qüestions eclesials i d’espiritualitat, exemptes d’adherències pseudo literàries, actuals i que representen una alenada d’aire fresc.

El 1975 es varen celebrar els set-cents setanta cinc anys de la fundació de la vila de Felanitx i, en tal motiu, el setmanari va publicar, espaiadament i durant l’any, un grapat de treballs sobre distints aspectes de l’efemèrides, signats per Onofre Vaquer, Jaume Obrador, X i R , Bartomeu Bennàsser, Joan Manresa, Josep S. Salado, Rafel Joan i Miquel Pons. Pel juliol d‘aquest mateix any, i en el número 1944, es va iniciar una secció amb el títol de La Rodella, que es publicarà per espai d’onze anys. En realitat és una continuació d’A1 vent, desapareguda unes setmanes abans, però amb una vocació molt més acusada pels temes d’actualitat, siguin o no locals i tractats amb humorisme o un esperit crític un tant esmolat. La signava Pirotècnic i alguns deien que, fent honor al seu títol, moltes vegades treia guspires. En l’avinentesa de les festes de Sant Agustí, i en un solemne acte a La Sala, el Batle imposà la medalla d’argent de la ciutat al FELANITX, en la persona del seu director, Bartomeu Pou Jaume.

El número 1962, del 21 de novembre, el setmanari ens informa de la mort del dictador i, en el següent, de la proclamació de Joan Carles I com a rei d’Espanya. Com tothom sap, aquest canvi no va modificar en absolut la vida quotidiana de la gent. Haurem de viure un interludi, la famosa transició, perquè les coses comencin a canviar i aquest canvi es reflexi a les planes del nostre setmanari.

STURM UN DRANG

El 1977 es varen celebrar les primeres eleccions generals, després de quaranta anys d’abstinència i el FELANITX, naturalment, se’n va fer ressò. La política entra doncs a la premsa local en forma de comunicats, exposició de programes, entrevistes, anuncis, propaganda i cartes al director. Però no serà fins haver-se promulgat la Constitució, el desembre de 1978, quan la lectura del nostre setmanari ens permetrà comprovar que hem entrat de bon de veres en un nou període. Les seves pàgines transparenten una mescla de turbulència i estímul o tempesta i impuls, que més o menys és el que significa l’expressió alemanya que encapçala aquest apartat.

Es tracta d’una tempesta política, naturalment, motivada per les passions que aixequen les repetides consultes electorals, i d’un impuls irreprimible a tot el que sigui anàlisi, crítica, queixa, vindicació o exigència de tot quant en pugui ésser objecte, estimulat per la recuperació de les llibertats. No es té por a res. I no es té por perquè els vells 1’han perduda i els joves no havien estat a temps d’agafar-ne. Una petita mostra d’aquest esperit és una mena d’esplai del cor de Foner, que sota 1’epígraf “pedrada”, surt a una secció del setmanari, de 1’any 1981. Diu així: “Foner està trist, Foner està desmoralitzat perquè Foner no té punteria(…) no hi ha forma de ferir ni les plaques castellanes de la retolació dels carrers, ni la creu dels caiguts, ni res de res…)”.

Si el FELANITX és reflexe del que interessa a la col·lectivitat (hi ho és en gran mesura), vegem quins temes afloren a les seves planes a la dècada dels anys vuitanta: Tal volta el tema polític, i pel simple fet d’esser encara una novetat, és un dels que omplen més espai. És clar que això succeeix en època d’eleccions, com les municipals de 1983 que, entre exposicions programàtiques dels partits, enquestes, entrevistes, espais de propaganda, relació de districtes i anàlisi de resultats, –que mai no solen defraudar ningú– ocuparen un total aproximat de devuit pàgines del setmanari durant cinc números consecutius.

Els temes municipals solen apassionar als lectors. Apareixen en editorials, articles de col·laboració, seccions com La Rodella i d’altres i, sobretot, en cartes al director, escrites a vegades en uns termes impensables cinc o sis anys abans. En un o altre d’aquests espais, les qüestions més sovintejades són la revisió de l’utòpic i desbaratat Pla General de 1969, la delimitació del sòl urbà, la necessitat d’unes Normes Subsidiàries i altres aspectes menors.

Un altre tema, relativament nou aquests anys i molt relacionat amb l’anterior, és tot el que té a veure amb el medi ambient: preservació del paisatge natural, ordenació del sòl rústic, protecció de la costa i qüestions afins són també motiu d’exposició i polèmica. La paraula urbanització, tan vinculada a la urbanitat o bones maneres és llençada com arma ofensiva i posa pell de gallina a les epidermis més delicades i el terme ecologia surt a la conversa més irrellevant. De tot això, d’una actualitat indiscutible, se’n fa eco també el nostre setmanari.

La inseguretat ciutadana, les vagues de professors i alumnes, el problema de la droga, la necessitat d’una residència per a la gent major, moderna i al dia, així com també la d’un centre de salut en condicions adequades, són objecte d’anàlisi.

¿I la temàtica religiosa o espiritual, de tanta tradició al FELANITX? No obstant viure en un Estat no confessional, i amb un sector de la població –els més joves– que va abandonant la pràctica religiosa i que ha substituït l’adhesió a organitzacions pietoses per l’adicció a les discoteques, el tema religiós ocupa moltes pàgines en el nostre setmanari. Però els plantejaments són, en part, molt distints als d’èpoques passades. Ja en la transició, a un espai titulat Camina caminaràs, signat per B.V., es reflexionava sobre qüestions d’espiritualitat prenent motiu de qualsevol realitat profana i deixant de banda proselitismes i admonicions pietoses. Ja dins la dècada dels vuitanta, el rector de la Parròquia, Manuel Bauçà, signa articles que s’adapten també als signes del temps, d’acord amb la coneguda consigna del papa Joan XXIII. El 1987, Biel Garroví té a càrrec seu un espai de temes catequístics, i el nou rector Miquel Serra signa Racó de Quaresma. Aquest mateix any comencen a aparèixer uns articles, més de qüestions eclesials que no de reflexió transcendent, signats per El darrer dels laics, i que varen causar un cert impacte. En parlarem més endavant. L’any 1989, el ja conegut prevere Bartomeu Bennàsser, pioner de la nova manera d’enfocar el fet religiós, signa l’espai Entre el carrer i la trona; el rector Serra Els fruits de la Quaresma, i mossèn Bauçà, que resideix ara a Palma, col·labora al setmanari amb Racons de Déu. El 1989, les sigles X X, procuren estimular la solidaritat dels cristians, en motiu de col·lectes per Mans Unides i en les festes de Nadal i Corpus, i també pel Domund i altres causes. No és gens menyspreable l’aportació del setmanari a aquest tipus de qüestions, i no tota la premsa podrà presentar una fulla de serveis tan atapeïda de mèrits. Val a dir que FELANITX anirà al cel.

La poesia és ara un tema en declivi a la nostra premsa. I és que, exhaurit el plaer de la fruita, sinó prohibida poc recomanable, i el no menys petit d’anar en contra de la cultura oficial del règim, la manera de “fer pàtria” ha passat als prosistes. No obstant, apareix algun vers de Joan Maimó; el Pare Jaume Prohens, C.R. envia composicions des de Denver, i fa les primeres armes el jove poeta Arnau Pons.

Quant a seccions o espais, estan encara en cartell els veterans Anys Enrere i Cronicó felanitxer dels coneguts Pere Xamena i Ramon Rosselló. Torna, després d’haver-se interromput, Aquesta Terra, de Foner. Segueixen també Tombats a la molsa, de Ramon Turmeda (Antoni Roca), sobre temes d’autonomia, països catalans i nacionalisme en general; La Rodella i La Roda del Món. Els nous espais d’aquesta dècada són NAPS, també d’Antoni Roca, de caràcter humorístic, absolutament desinhibits i consistent en frases o sentències, curtes i impactants, com la següent: “La llibertat d’expressió i la disciplina de vot es miren com els fesols”; Cascall, per Voltor, amb qüestions com la droga, la televisió i les discoteques; Cantó d’En Massana, signada per Gregal i de no massa temps de durada, amb comentaris de la vida local; Els Carrers, de Pere Xamena, sèrie sobre l’entramat urbà de la ciutat, amb dades molt curioses; Des del Penya-segat, de Gabriel Julià, sobre temes de Portocolom i estiuencs i Fruita del Temps, que signa Nicolau Barceló, amb temes d’actualitat tant internacional com estatal o del nostre poble, i amb un estil molt periodístic.

A part dels que signen els espais acabats d’esmentar, la nòmina de col·laboradors, més o menys esporàdics, és prou nodrida. Hi figuren Antoni Oliver, C. R.; Cosme Aguiló; Miquel Pons; Bartolomé Miquel; Josep A. Grimalt; Gregori Mateu; Miquel A. Enginyer; Pere Artigues; Antoni Obrador; Miquel V. Sebastián; Joan Roig i Montserrat i Andreu Manresa.

Tornant una mica enrere i per a no deixar lleubades, convé deixar constància del següent: El FELANITX, en número del 23 de maig de 1981, afegeix vuit planes a les habituals, dedicades a la commemoració del cinquè centenari de la mort de Sant Gaietà, fundador de 1’Orde dels teatins –tan vinculada a la nostra ciutat–, amb nou articles referents a la celebració. Un altre aniversari són els cinquanta anys de la presència a Felanitx de l’oficina de la Caixa de Pensions, que el setmanari recorda també amb una edició de dotze planes, de les quals tres celebren l’efemèrides. El 1985, el FELANITX compleix també els seus cinquanta anys. No surt cap edició especial però, i a part de l’editorial, dos articles de col·laboració i dues pàgines que reprodueixen diferents imatges del seu arxiu fotogràfic, donen constància del significat de la data. Aquest mateix any, i en el número del 28 de desembre, el setmanari apareix amb la capçalera redactada íntegrament en català. També el 1986 va ésser any de commemoracions, ja que es complia el centenari de la concessió del títol de ciutat al nostre poble. Entre aquest any i el 87, el setmanari publicà una sèrie d’articles de 1’historiador mossèn Pere Xamena. La nostra modesta premsa va dedicar també atenció especial a altres esdeveniments, com és ara al segon congrés internacional de la llengua catalana el mateix any acabat de citar. Realitats que ens atenyien de més prop com les obres per la que seria Casa de Cultura a l’antic casal de Ca’n Prohens; la nova Casa del Mar, a Portocolom, i l’actualitat als petits nuclis de població del terme, com El Port, S’Horta i Ca’s Concos, mereixen també àmplia informació a les seves columnes.

Iniciada la dècada dels noranta, les dues qüestions que continuen segregant temàtica abundosa per les planes de FELANITX són la política i l’esport. Quant a la primera, que com és natural augmenta el volum de la seva presència amb motiu de les campanyes electorals, s’hi percep un grau més elevat d’enfrontament degut, sens dubte, a la formació de nous grups i a la diversitat d’aliances o coalicions que poden ésser possibles. Això suposa que el tema de la cosa pública, a escala local, emplena no tan sols els espais que li són propis, sinó també articles de col·laboradors espontanis. Respecte als primers, i avançada la dècada, la darrera pàgina del setmanari es dedica íntegrament als diferents grups, per tal que puguin exposar el seu posicionament i fer la verinada. En èpoques d’especial crispació, aquesta plana sembla una olla de grins. Més encara ho són les cartes al director en les quals, els temes que preocupen a l’homo politicus que duen a dintre molts de ciutadans –per convicció o interessos– abunden en disquisicions i polèmiques sobre urbanisme en general o possibles infraccions en casos especials, àrees naturals d’especial interès, i temes més puntuals com la protecció de les aigües i riberes de Portocolom i la projectada autopista de Llevant. En resposta a aquesta afició de la gent a la cosa pública, no és estrany trobar a partir de les eleccions de 1991 l’espai Carta del Batle, en el qual exposa el seu punt de vista sobre qüestions del municipi el qui n’ostenta l’autoritat. Relacionada també amb aquesta esfera, és la secció La Sala Informa que l’Ajuntament elegit l’any ja citat comença a trametre a la redacció del setmanari, i que dura encara a 1’hora d’ara. També cal afegir que, degut possiblement a posicions massa sectàries, o suspectes d’una certa demagògia, aflora ara en cartes i en algun mini espai satíric, quelcom que s’assembla al desencant. Poden influir també en aquest sentiment els poders, institucionals o fàctics, que posen bastons al carro de les il·lusions ciutadanes.

L’esport, sense voler dir que substituís el plaer per la competició política, semblava entretenir molt els ciutadans, si ens haguéssim de fiar de les dues pàgines centrals –i a vegades no basten– que li dedica el FELANITX. Sembla però que el nombre d’espectadors no es correspon amb aquesta extensió i també que el noble combat lúdic, o les qüestions que l’enrevolten, són susceptibles de politització, com va succeir en projectar-se el poliesportiu municipal, i en el seu bastiment i posterior utilització. Però deixem-ho anar. Les cròniques de futbol, que signa Sebastià Oliver a l’espai Tribuna de Gol, s’escriuen ara en català i també el mateix cronista inicia una secció d’entrevistes a persones del món futbolístic, també en la nostra llengua i amb el títol, una mica divertit, de Pilotes a la fresca. Però aquest esport, que tenia abans una posició hegemònica al setmanari, ha de compartir les seves planes amb altres tipus de competicions com l’atletisme, que compta amb la figura destacada d’Antoni Penya, felanitxer que va guanyar aquests anys el campionat d’Espanya de Marathó. El bàsquet i l’atletisme escolar, en el que excel·leix el club Joan Capó i les cròniques del qual elabora Joan Pons –tot i que aparèixen sense signatura–, el judo i altres exercicis lúdics, sovintegen a la premsa local d’aquesta dècada i de l’inici del nou mil·lenni.

Els espais religiosos segueixen , més o menys 1a tònica “postmoderna”, per a dir-ho en una expressió que agradava molt aquells anys, iniciada per uns homes que havien sabut contactar amb les expectatives dels seus contemporanis. Continua l’espai Entre el carrer i la trona, de títol prou significatiu, i Guillem Feliu, mossèn popular entre els joves i adolescents, escriu Temps de Quaresma, alhora que continuen els articles de X X sobre solidaritat cristiana. El Sínode Diocesà dóna motiu per a molta informació, i el fet que fos ordenat diaca un laic, casat i amb fills, impactà una mica la nostra societat, tan tancada en segons quins aspectes, i motivà l’aparició al setmanari d’un cert gruix de literatura sobre aquell ministeri i la seva funció i atribucions. Entrat ja l’any 2000, el qui encara ara és rector de la Parròquia, signa l’espai Racó Fidel. Mereix, si més no una cita, la llarga sèrie d’articles, intermitents però constants i dels quals no se n’ha acomiadat encara l’autor, que signa com El darrer dels laics. La seva forma literària, pròpia d’un persona reflexiva i avesada a l’exercici de la paraula, s’aplica a una temàtica –irrellevant per a uns i apassionant per a altres– que gira sempre a l’entorn del fet religiós o de qüestions que, d’una manera o altra li poden ésser afins. Aquests articles foren una novetat a les pàgines del FELANITX, i en donaran idea del seu tarannà alguns títols triats a la ventura: De quin Déu parlam?; El sacerdoci i les dones; Com és la nostra Església?, Un Déu contra 1’home; El Dimoni; La prostitució; L’Església i l’astrologia; El celibat opcional… Com és de suposar, alguns d’aquests títols estan escollits per a incentivar-ne la lectura.

La Poesia, que hauria pogut esser el bàlsam per tanta brega i crispació, que hem comentat abans, és gairebé absent del setmanari o hi compareix amb un ritme decebedor. Té però els seus fidels, i en aquest temps de turbulència i empenta la serveix encara Joan Maimó, i la servirà fins a la seva mort, succeïda l’any tot just acabat. La conren també el P. Jaume Prohens, C.R. i Jaume Serra, professor de religió a l’Institut de la ciutat. Les gloses de Rafel intenten emplenar l’espai semidesert. Però ai las! la glosa també es polititza tot d’una que en té ocasió.

En aquesta dècada de finals del segle XX continuen, més espaiadament, les seccions que ja coneixem i en surten de noves. Entre les més antigues, el primer lloc correspon a Anys Enrere, que ha complit ja els quaranta anys de presència ininterrompuda al FELANITX. Segueixen també Cronicó Felanitxer; La Rodella, que farà el darrer tro –expressió que serveix de títol a l’article de comiat– el juny de 1991, i Tombats a la molsa. Espais nous són Entrevista, signat per Nicolau Barceló que, defugint donar protagonisme només a personatges més o menys encimbellats, treu a rotlle professionals de tota mena que puguin suscitar l’interès dels lectors. Bloc de notes, a càrrec de Toni Roig, de temàtica variadíssima, que tant pot esser un paisatge, un llibre, una conversa amb Déu nostre senyor o les barques del Port. Són simptomàtics de l’època uns mini espais de caràcter critico-irònic-humorístic, que donen una gran amenitat a les planes del setmanari. Exemples d‘aquest demble són Diccionari Foll, sense signatura; NAPS, que ja coneixem, i He sentit dir…, de Jo mateix. De caràcter seriós són Els compositors felanitxers, relació abreujada dels que han escrit música a Felanitx, i Llibres, de T. Pou, sobre novetats literàries d’interès. En el 2000 apareix un altre espai d’entrevistes, a càrrec del taller de premsa de l’Institut i el del Grup Cabrit, amb informació de marxes i excursions. Una altra secció veterana en el setmanari és la que signa Maikel que, amb títols successivament diferents, com Maikelándias deportivas, Maikel’s Kioscos, Instantáneas en gatgets, i utilitzant castellà i català, ens informa d’esports, de campionats de truc, d’exposicions d’art, i també de les matances, festes i sopars a què ha estat convidat.

A part dels col·laboradors que acabam d’anomenar, i sense espai definit, hi trobam gran part dels antics, com Miquel A. Enginyer; Pere Artigues, amb petits contes o historietes sobre temes trivials, escrits amb un peculiar sentit de 1’humor; el fidelíssim Miquel Pons, amb col·laboracions sobre literats, pintors i altres artistes, i Gabriel Julià i Josep A. Grimalt, que tracten temes molt diversos. Entre els que s’incorporen ara al setmanari convé fer esment de l’arqueòleg Tomeu Salvà, que ha realitzat algunes excavacions en el terme i publica els seus resultats al FELANITX; de Jaume Obrador, president de l’associació Veïns sense fronteres, amb col·laboracions sobre Burundi, on hi treballen dos preveres felanitxers; Andreu Salom i Mir, que tracta temes diversos de caire polític i sociocultural amb un estil molt directe i inclusiu. També s’ha de fer menció de Catalina Picó i de Marosa Cons, que escriuen poc, sobretot la primera, però que mereixen aquesta cita perquè són les úniques que, a part de les que signen algunes cartes al director, surten al setmanari sense el burka de l’anonimat.

Durant la darrera dècada analitzada, el setmanari va publicar dos números especials el 2738, del 10-3-91, en homenatge a Francesc de Borja Moll, mort feia unes setmanes, amb l’article editorial i nou col·laboracions sobre la seva personalitat i la seva obra, i el 2837 del 13-3-93 dedicat també a un traspàs, ara el no menys sentit de Josep Mª Llompart. Aquest número duu també l’article editorial i cinc col·laboracions.

Amb aquesta nota necrològica, posam punt i final a aquestes línies sobre el nostre benvolgut setmanari FELANITX al qual, com es diu en un dels protocols de la festa de Sant Joan, a Ciutadella de Menorca, desitjam SORT I VENTURA.

El setmanari continuarà dins la mateixa línia fins arribar a la retxa del canvi de mil·lenni, i més enllà. Les seves planes veuran arribar alguns nous col·laboradors – i col·laboradores!-, i seguiran atentes a l’actualitat en tots els àmbits.

Així arribam fins el mes d’abril de 2011. Bartomeu Pou Jaume, director i propietari del Felanitx, veu arribar l’hora de la seva jubilació i decideix fer-ne donació gratuïta a la delegació de l’Obra Cultural Balear a Felanitx, la qual crearà l’Associació Cultural Setmanari De Felanitx amb l’objectiu de donar continuïtat al periòdic.

Des d’aleshores ençà, sense rompre amb l’ideari que definia la línia editorial del Felanitx, el setmanari ha vist augmentar les seves pàgines – i el que és més important, els seus lectors-, ha millorat la qualitat tècnica dels seus exemplars, ha tret edicions especials amb la incorporació del color en les seves planes...

La nova gestora és ben conscient de la importància de l’herència rebuda i de la necessitat que el setmanari Felanitx continuï sortint cada setmana per informar els lectors dels interessos locals del poble, com diu la seva capçalera. Per això hi fa feina de valent i s’afanya per millorar el periòdic en tots els aspectes: perquè el poble de Felanitx continuï disposant d’un mitjà de comunicació propi, local i de qualitat.